ENYORANÇA

No trobo el final aquest camí, cada moment sense el teu aler en el mau clatell se’n fa una eternitat. Cada dia que passa sense poder mirar-te els ulls i agafar-te de la mà se’m fa una eternitat. Et necessito més que a l’aire que respiro, erets el que em feia viure i ara que no et tinc no sé per quin motiu visc. La meva vida no té sentit, des del dia que em vas dir adéu i em vas fer un humit petó a la galta i em vas estrenya la mà per últim com, penso que per què és tan cruel l’amor. Ser que no és bo recordar-te dia sí dia també, sinó que lo ideal seria des fer-me dels magnífics moments passats amb tu i poder fer un pas endavant, per això és cada cop més difícil des de que et vaig veure entrar al portal de casa amb un altre noi agafats de la mà. No sé perquè l’ésser humà té més facilitat per recordar-se dels mals moments que dels bons.

ESQUERÓS

Estava assegut a classe d’anglès extraescolar. El pupitre era fred i la classe d’avui sobre el “passat continuous” era avorrida. Vaig parat de prendre atenció a classe i vaig dedicar-me a fer una ullada a la classe. La major part d’aquesta estaven com jo, molt endormiscats. La gent feia estona que havia desconnectat i estava amb la mirada perduda. Tothom semblava normal quan em vaig fixar amb un companys. Aquest tenia una llefiscosa i verdosa massa que li sobresortia de les fosses nasals. Era realment repugnant i a mesura que passaven els segons aquesta anava sortint més cap enfora com si estigués empesa per algú. Semblava que el noi no se’n adonava quan de sobte es va fregar el nas amb la mà dreta i la massa de mocs va anar a parar a la part superior de la mà. El xicot se’n va adonar i en lloc de netejar-se la mà amb un mocador hi va apropar la boca i es va tragar el llefiscós moc.

AMISTAT ENGANYOSA

Per molt segur que tu estiguis, mai en pots estar lo suficient, ja que hi ha gent que es una aprofitada, que es mou per interessos i que a vegades tu ets el seu conillet d’índies. Aquest fet us l’explicaré amb un exemple pràctic.
En Josep, era un gran amic de la Beatriu, una noia tos, d’ulls blaus i de pell blanca. Una adolescent preciosa amb una mirada d’àngel. En Josep i la Beatriu era com ungla i carn, es consideraven com germans. Aquesta meravellosa amistat ja venia des de petits ja que han passat des de els 4 anys en la mateixa escola.
Les coses de la vida, fan que en Josep coneixi un altre noi, en Frederic. En Josep va coneixe en Josep un dia que en Josep i la Beatriu anaven junts pel carrer. En Frederic i en Josep es vana anar fent més i més amics. Ho van compartir tot, des de problemes del carrer fins a afers molt íntims de cada un (en Josep sense deixa de banda a la Beatriu). Fins que un dia en frederic li va dir al seu amic que estava enamorat de la Beatriu. En Josep va fer el possible perquè en Frederic i la Beatriu tinguessin algun tipus de relació, ja que creia que un era per l’altre ja que els dos eren grans amics seus.
Al final va fer que els seus grans amics acabessin junts, és a dir, que tinguessin una relació de parella. Des de el dia en que en Frederic i la Beatriu es van convertir en parella, en Frederic no se’n va recordar més d’en Josep, ja que per l’únic que el volia va ser per apropar-se a la Beatriu, que no volia per a res l’amistat d’en Josep.

Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l’any 1397, d’una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l’estament de la cavalleria . El 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l’orde de cavalleria.
Actuà plenament com a membre de l’estament de la cavalleria: fou senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d’actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.
El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d’administrar justícia civil i criminal. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València.
Es casà dues vegades. Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d’apassionants meditacions.
Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.


Veles e vents (fragment)
Veles e vents han mos desigs complir,faent camins dubtosos per la mar.Mestre i ponent contra d'ells veig armar;xaloc, levant los deuen subvenirab lurs amics lo grec e lo migjorn,fent humils precs al vent tramuntanalqu'en son bufar los sia parciale que tots cinc complesquen mon retorn.Bollirà·l mar com la cassola·n forn,mudant color e l'estat natural,e mostrarà voler tota res malque sobre si atur un punt al jorn;grans e pocs peixs a recors correrane cercaran amagatalls secrets:fugint al mar on són nodrits e fets,per gran remei en terra eixiran.Los pelegrins tots ensems votarane prometran molts dons de cera fets;la gran paor traurà·l lum los secretsque al confés descoberts no seran.En lo perill no·m caureu de l'esment,ans votaré al Déu qui·ns ha ligats,de no minvar mes fermes voluntatse que tots temps me sereu de present.(...)
COMENTARI SEGONA ESTROFA: en el meu pare, la segona estrofa exposa la dificultat d’aquella època per viure. La importància de tenir un lloc on refugiarte i on sentir-te segur. Que els perills fan que els animals sen hagin d’anar de llocs, perdre el que per alguns és important, i això és el que passa a les guerres. També diu que al marxar del lloc on et sents còmode i anar a un altre on no seràs el mateix, on no et sentiràs bé. Igual que els peixos no es senten còmodes a la terra.

Els trobadors: eren els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, la seva activitat literària era molt diversa. El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions. Els poemes estaven besats amb l'amor, aquest tipus d'amor que s'exposa en els poemes del trobadors es diu amor cortès.
Guillem de Cabestany: (1162-1212)

S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS
S'allarga el dia en tendre excés,
les flors esclaten pels vergers
i els ocells coregen llurs rims
pels bardissars, que feia ombrers
el fred; mes ara pels alts cims
i entre les flors i els branquells prims,
piulen en gaia volior.
I jo m'enjoio amb tal clamor
car tinc al cor un goig d'amor,
de què un desig molt dolç ha eixit.
Fix com la serp al sicomor,
no me'l traurà el malreeixit.
Tot altre goig esdevé oblit
davant l'amor que, ai las, no em val.
Des que menjava el fruit fatal,
Adam, de què ens perdura el mal,
més bella no n'ha fet el Crist:
cos preciós, dels ulls regal,
blanc i fi, com mai no s'ha vist ...
Tan bella és, que en resto trist,
car ella en mi no para esment.
Poc que jo vull fer-me'n absent,
que mai l'amor que ara m'encén
pugui fer via a altres destins,
car, a cops, tal deseiximent
fa que s'escampi fora i dins.
L'amor cobreix els meus camins
talment és ric de flors l'hisop.
I estimo tant que més d'un cop
tinc por que la mort m'és a prop.
Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,
i això em lacera a tot estrop.
El foc que em crema és tal, que el Nil
l'extingiria igual que un fil
aguantaria un tron d'honor.
Mes jo tot sol mantinc l'ardor
del meu amor, ric de temor,
de fins desigs, d'angoixa greu,
i m'engrogueixo de color.
Prô si fos vell i volgués Déu
que ella em veiés blanc com la neu,
no em sentiria ni un lament.
Perquè midons torna valent
el desvalgut i el malcontent.
Que tal qui és franc, d'humor tranquil,
si no estimés dama avinent
per tothom fóra esquiu o vil.
D'on amb qui és digne sóc humil
i uso d'orgull amb el dolent.
Joglar, mal que ja és lluny l'abril,
vés als amics, parla-hi gentil,
més amb Raimon, baró excel.lent.
Que el mal m'és un plaer subtil,
i l'escàs bé, dolç nodriment.

45. Dos son los focs qui escalfen l’amor de l’amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l’altre és compost de temor, llanguiment, e de llagremes e de plors -->Aquest és un dels 366 versicles del Llibre d'Amic e Amat escrit per Ramon Llull. En el meu pare la reflecció d’aquest fragment és del tot certa. El que vol transmetre aquest fragment és que l’amor te les seves coses positives i les seves de negatives. Per tan l’amor et porta alegries i decepcions, somriures i plors. Per a mi,aquest dos aspectes són els que Ramon Llull vol simbolitzar com a dos focs. I que les dos focs no es poden separar per a molt diferents que siguin i que sempre van junts. És a dir quan l’amor està dintre de les teves venes tindràs alegries molt fortes i intenses, però també sofriràs i ploraràs.

COM SÓC?: Em dic Jordi Elvira Setó, tinc 15 anys i porto des dels 4 anys estudiant a la mateixa escola,a l’escola Isabel de Villena. Sóc un noi alt (1,80 més menys) i moreno tan de pell com de color de cabell. Sóc bastant sociable, encara que em costa obrir-me des del començament. Intento ser simpàtic,però a vegades no es te un bon dia i em surt el meu jo més antipàtic. M’agrada coneixe a la gent abans de jutjar-la, però no sempre ho aconsegueixo ja que em deixo dur per les aparences de la gent. M’agrada ser generós amb la gent encara que no sóc conegut per la meva generositat. Per a mi el meu gran defecte es que sóc d’idees clares i em costa adonar-me que a vegades, aquestes no són les més adequades. A vegades em deixo dur per les situacions i porto la sang al riu quan a vegades no caldria.